Sergi Pàmies: La bicicleta estàtica

Sergi Pàmies: La bicicleta estàtica

Detalles: Categoría: Autores; Publicado en Sábado, 12 Febrero 2011 19:57; Escrito por cronopio; Impactos: 206

Con este hermoso libro, Sergi Pàmies redime una vez más la magia y esplendor del cuento, algo que difícilmente consigue el “micro relato” - tan en boga últimamente por su maleabilidad y adaptación a formatos breves y fáciles de “manipular” (leer, en definitiva)- y, por supuesto, la novela. Una novela te entretendrá más y más tiempo, incluso te atrapará (la palabra mágica), te dará deseos de volver a ella continuamente, con una fuerza que crea dependencia, pero lo que raramente logra es “fulminarte” (fascinarte) durante apenas veinte páginas para luego abandonarte sin más y en paz. Al contrario de eso, lo hace dejándote una luz brillante en el paladar. Una ensoñación.

Dejémoslo como una de tantas manías personales, pero me encanta el hecho de que, de las múltiples asuntos banales que hacen más verídicos -y no por ello menos entrañables- los personajes de Sergi Pàmies en “La bicicleta estàtica”, me quede con esa imagen tan divertida del personaje que manda al contenedor de la basura una “litografía fúnebre” de Antoni Tapies. Precisamente del maravilloso relato “Les cançons que li agrdaven a Lenin” que reproducimos a continuación.

“Tancar el pis dels pares vol dir submergir-se en un espai aliè i alhora familiar. Quan tot està per fer es plantegen dues alternatives: conservar o destruir. Si ets massa conservador hauràs de llogar un guardamobles o envair casa teva i desnaturalitzar-la. Si ets excessivament radical, en un primer moment t’alleujarà sacrificar tantes coses. Ben aviat, però, et vindrà de gust tornar a veure l’àlbum de fotografies, recuperar la paella de les truites memorables o escoltar els discos de música tradicional de Corea del Nord. Aleshores lamentaràs haver-los llençat: creies que eren un llast del qual t’havies de desprendre quan, en realitat, eren una àncora per no perdre’t. Si en aquest procés hi intervé la família, tot s’eternitza. Cada germà retroba estímuls als quals no vol renunciar. Cada nét considera que no es pot llençar res, i fins i tot hi ha qui, amb una solemnitat inoportuna, proposa una donació a un museu. Mentre dura el debat –marcat per la falta de realisme i certa mesquinesa -, pots entretenir-te a detectar el greix de les rajoles de la cuina, els cables arrencats pels operaris de la companyia quan van endur-se el comptador, l’abundància de clips al terra i els canvis de tonalitat de la pintura del sostre, fòssils de les inundacions del pis de dalt. Si no has de discutir amb ningú tot serà més plàcid. Tindràs temps per aturar-te en tresors mig oblidats: amb precaució, desaràs les fotografies de la germana silenciosa i silenciada. La descobriràs amb l’emoció i l’estranyesa de la primera vegada, envoltada d’arbres txecoslovacs, tan en blanc i negre com l’uniforme de les monges de la

Creu Roja que la van cuidar fins al final; o amb una branca entre els dits compulsivament tensos, somrient sense adonar-se’n, amb l’expressió de la síndrome universal, mirant més enllà de la vall dels turons baixos. I tot i que agrairàs la intimitat del moment, també trobaràs a faltar l’intercanvi d’arguments i, si tens germans, les rialles compartides. Un consell: si mai tanques la casa dels pares, no respectis las normativa sobre deixalleria i reciclatge. Si has de separar el vidre dels llistons dels marcs i del cartró dels paspartús de totes les fotografies emmarcades –convertides ara en setanta-vuit claus dels quals ja només pengen siluetes rectangulars de pols fosca -, pararàs boig. L’obertura circular del contenidor de vidre és massa petita i no admet peces grans, de manera que, abans, hauràs de fer-les miques i, si ets matusser, ferir-te o fins i tot mutilar-te. Haver de decidir entre el contenidor i les caixes on deses allò que s’indulta – com els toros més valents de les grans corrides- és el més emocionant. Cada decisió és un examen i t’escup evidències en les quals no havies pensat. ¿Com defensar el patrimoni en un pis de lloguer? ¿Com sentir-se arrelat a una casa quan has estat educat en la creença que la propietat corromp? I, de cop i volta, com un record oportú que et vindrà de la pròpia vida, recitaràs mentalment el poema de Gabriel Aresti que vas aprendre amb els amics més bascos del servei militar, quan tot just començaves a intuir que, potser, algun dia series escriptor:

‘Defensaré la casa del pare

contra els llops, contra la sequera,

contra la usura,

contra la justícia,

però defensaré la casa del pare.

Perdré els ramats,

els horts,

els pinars.

Perdré els interessos,

les rendes,

els dividends,

però defensaré la casa del pare’.

Aquí, en canvi, els llocs no tenen la grandesa de les metàfores. Son mosques borratxes de xafogor. Son l’0estalbvi pel l’estalvi, confós amb la prudència. I no hi ha dividends. En contes de ramats, horts i pinars, només t’has vist amb cor de defensar milers de llibres –també un d’Aresti- muntanyes de papers i documents. Els dubtes que has tingut, alhora de condemnar o indultar depenent de realitats poc poètiques i vergonyosament íntimes. ¿El piolet termòmetre souvenir de Crimea? Indultat. ¿La litografia fúnebre d’Antoni Tàpies? Contenidor. L’anell fabricat a partir de les restes d’un bombarder nord-americà B 52 abatut al Vietnam? Indultat. ¿El disc Les cançons que li agradaven a Lenin? Contenidor. Abans d’arribar a aquesta frase, ha haurà hagut un procés de selecció ben llarg. Les caixes acumularan correspondència, extractes bancaris i documents d’identitat –legals i falsos- i la paperassa que, oficialitza l’existència de qualsevol familiar- també d’aquesta. En una fase prèvia, les coses útils hauran estat convenientment aprofitades –i de vegades espoliades - per familiars, amics, veïns i associacions sen se ànim de lucre. Plats, olles, coberts, davantals, banussos, ttuperbares, cobrellits de ganxet, però també publicacions del temps de la primera o de la segona clandestinitat (un període que sempre ha tingut una dimensió geològica: plistocè, holocè, clandestinitat). La roba haurà estat donada a la benifi8cènbcia, ara reconvertida gràcies a una maniobra semàntica, en solidaritat. Es important no defallir. La força de segons quins records és devastadora. El que et donen d’evocació t’ho prenen d’equilibri. Cal blindar-se contra aquestes emboscades, encara que hagis de veure –preferentment l’slivovice del moble bar, un licor que, més que ressaca, provoca amnèsies balcàniques -, desinhibir-te i alliberar-te dels escrúpols que et puguin impedir complir el programa ( tres viatges al contenidor per cada caixa de coses indultades és una proporció raonable). Dels mobles se’n ocuparà un servei municipal que enviarà una brigada d’operaris. Veure’ls treballar serà un espectacle que no t’hauries de perdre: cinc hores de coreografia d’ascensor i d’escales de prestatgeries desmuntades de coses que, de la mateixa manera que havien entrat a pressió, també han de sortir a pressió, de cintes adhesives

xisclant de dolor i, com a banda sonora, un repertori de cançons xiulades pel cap de la brigada “res a veure amb les que li agradaven al Lenin”. I, un cop el pis buit, tindràs la convicció que no haurà calgut que treguin les armes per defensar, amb les mans, la casa dels pares. I que ningú no haurà hagut de perdre l’ànima, ni la prole, per que continuï en peu. No podràs seure en lloc per que ja no hi haurà acadires ni llit, i el terra estarà massa brut i polsegós i, com una veritat imprevista, et caurà al damunt la sensació d’etapa conclosa, de proba aparentment superada, però, en realitat, fracassada (et preguntaràs si tancar la casa d’ algú que ja noi hi és o que s’ha tingut que anar per que no es podria valdre és claudicar). I et sentiràs com els perdedors de finals esportives a qui, malgrat la derrota, s’obliga , per raons de protocol, a quedar-se damunt la gespa, esperant l’encaixada de les autoritats i la medalla de consolació. Consolació per haver tancat, finalment, el pis, últim tràmit d’una llarga llista d’últimes voluntats. Consolació per allò que és – ho sentiràs encara més en el moment de tancar definitivament la< porta- pur desconsol per no haver sabut honorar amb l’empenta i la convicció necessàries, ni la casa ni els pares."

Fuente:

Sergi Pàmies: La bicicleta estàtica

Quaderns Crema

Barcelona 2010

Fotografía de cabecera: